dimarts, 21 d’agost del 2012

La kultura de l'esforç...

Amb vacances o sense per davant, molts de nosaltres no hem tingut, per fortuna, ocasió de treballar amb la intensitat o duresa que treballen a l'Índia, i potser com fa anys van treballar els nostres pares o avis: molt dur!

La duresa 'mental' i no física de la feina també s'acusa a la nostra societat actual.
La qüestió és si podem triar o no la feina que fem, i si som prou valents per reconèixer que som un 'human horse' o un 'ruc de càrrega' per decisió pròpia, o perquè no tenim més remei...

Res és fàcil a la nostra societat d'avui, ni mai ho ha estat. Però val la pena que prenguem consciència en què estem invertint la nostra energia, què tenen a veure aquestes imatges amb el tipus de productes que comprem, i que, fem el que fem, treballem en el que treballem, ho fem des de l'amor, amor cap a nosaltres, cap als altres i vers el món.

Us deixem unes quantes fotos, per nosaltres dures...

















dimecres, 8 d’agost del 2012

Dalt del tren!

Hem passat moltes hores dalt del tren! I també moltes hores esperant-lo...

Les estacions, les esperes, els vagons dormitori, famílies que viatgen d'un lloc a l'altre carregades amb un munt de fardos... són típics de l'Índia. Si viatgeu alguna vegada a aquest meravellós país, heu d'agafar el tren!

Kolkata - Darjeeling van ser 10 hores, i Kolkata - Varanasi 13 hores, més un parell d'hores de propina en cada cas. Vam compartir el departament amb gent de tot tipus. Sí o sí, has de fer 'amics' que t'avisin quan arribes a l'estació on has de baixar, o que t'ajudin a interpretar el tren que has d'agafar. Tot és qüestió de pràctica, com també el baixar a l'estació on hi ha botigues, comprar la beguda o menjar i tornar a pujar al tren en marxa! yeaaaah! (a aquest nivell encara no arribem, jajaja)

El llibre que ens ha acompanyat tot el viatge: La ciutat de l'Alegria

Fent temps a Howrah (+ de 4 hores d'espera!)


Waiting...


Estació de Howrah



Pont de Howrah by night
'Bitxos' raros al tren sopant pa amb tomàquet!

Un dels molts venedors ambulants al tren. Sort d'ells!
Tot i que comencen a les 5 del matí ja desperten el personal.
Des de dalt la llitera, el primer txai del matí
Bon dia! amb complexe de llibre a la prestatgeria :)! 

Estació de Varanasi (crowded!)
Howrah Hall (sleeping hall)
Portejadors de maletes


Quiosc mòbil a New Jalpalguri Station

Entrant a Varanasi


 

dilluns, 6 d’agost del 2012

El nen de l'estació

Teníem per davant 6 hores d'espera a l'estació de New Jalpalguri, la més propera a Darjeeling. Ens havíem llevat a les 6 per agafar el bus de les 7 cap a Siliguri, i des d'allà, un autorickshaw fins l'estació de trens. Després d'una estona a Siliguri, menjant una mica, passant el mareig de les 5 hores de viatge en tot terreny per tremendes carreteres, i buscant un lloc on reposar (ciber...) vam decidir anar cap a l'estació, just quan entrava en acció el monzó i començava a ploure fort.





Per sort, vam trobar dos seients on esperar-nos. Havia plogut i el terra estava mullat.


Ens vam seure amb la intenció de veure la vida passar. Contra l'avorriment, un bon llibre, que no vam ni obrir. A l'Índia és impossible avorrir-se sense fer res. Et pots quedar aturat, i la vida passa igualment per davant teu. Gent que arriba, gent que marxa, cadascú amb els seus motius i raons.

Tot d'una, em toquen a la cama, amb copets suaus. Era un nen del carrer que demanava menjar, o diners. Devia tenir uns 4 o 5 anyets. Li oferim galetes i no les vol. Només vol diners. Es porta la mà a la boca, però no vol menjar. Ens ensenya una moneda d'una rúpia, i se la posa a la boca. Li diem que se la tregui, que el diner no es menja... Just abans havien estat amb un altre nen, potser amb el seu germà, tirant la moneda pel terra, d'un cantó a l'altre... de brutícia a més brutícia. Ens és impossible arrancar-li un somriure. Sap prou bé quina és la seva feina: fer pena i portar diners a casa, o a qui sap... La imatge ens commou. Ell desapareix...

Moments després, veiem la seva mare, una dona jove i d'aspecte descuidat, que arrossega literalment el nen per davant nostre. El nen, devia estar mort de son, es deixa caure al mig del porxo, i la mare el deixa tal qual i marxa. Ens quedem bocabadats, i cada vegada més enfadats, de veure com la gent passa a munt i avall i l'esquiven, com si es tractés d'un bulto.

Finalment, el Jose l'agafa en braços mentre jo agafo uns cartrons i l'estirem a un racó darrera nostre. El nen estava profundament adormit.... pobre. Quasi una hora després, apareix de nou la mare i ens demana explicacions de perquè l'hem posat allà. Amb els cartrons, se l'endú arrossegant i al mig del pas intenta despertar-lo treient-li els polls del cap... buff! Amb ella està el germà gran i un bebè encara més petit.



El nen es desperta i torna a nosaltres. Segueix insistint demanant diners i donant copets portant-se la mà a la boca. No sabíem com veure una escletxa de llum en la infantesa d'aquest petit ésser, que es comportava talment com un adult. De sobte, treiem de la bossa un nino de l'Ivan i, de cop al nen se li il·lumina la cara. Per fi connecta amb la il·lusió d'un nen petit! Marxa corrent cap a la mare i germans a ensenyar-lis. Tot seguit, tots venen cap a nosaltres. I ara què?

Busquem més recursos: un globus per a cada nen. I tots quatre somriuen! La mare està agraïda, els nens contents. Nosaltres també. Molta gent ens continua mirant. Deuen fer les seves reflexions, crítiques, conclusions...

No és convenient donar coses als nens, i molt menys diners. Moltes vegades els nostres gestos compassius condemnen les seves vides per sempre. Cal anar amb compte! En aquest cas, desconeixem si aquesta família pertanyia o no a una màfia, desconeixem l'impacte de nostre gest. La nostra intenció era recuperar per un instant la infantesa en els ulls d'aquest nen 'invisible'.

Malauradament, molts com ell romanen en el nostre record, gravats a les nostres retines, activant les nostres ganes de lluitar per un món més just.




dissabte, 4 d’agost del 2012

Voluntariat a Calcuta

Ens ha sorprès el tema del voluntariat a Calcuta, especialment a la Mare Teresa i, per això, li volem dedicar una entrada especial al bloc.

Un gran nombre de joves, i no tant joves, cada dia es lleven molt d’hora per assistir a la trobada de bon matí (amb missa o sense) i dirigir-se als seus llocs de treball. Gent de tot arreu, de tots països, de tots els aspectes, sols o en grups, amb feina o sense, amb més temps o amb menys, amb uns coneixements o altres, religiosos o no, que es disposen a ser un més entre tots, i donar el millor de sí mateixos. Moure's i sobreviure a Kolkata no és fàcil. L'idioma, el menjar, la brutícia, el caos, la sobrepoblació, la calor ... tot són handicaps que s'han de trascendir per emportar-te el millor de l'experiència.

Ens hem sentit molt bé formant part del grup de voluntaris. Gratament, hi ha molts espanyols i sobretot catalans. Fins i tot, gent del nostre barri que hem conegut a Kolkata! Hem fet la feina amb llibertat i alegria, aprenent al principi i explicant al final. El compromís és amb tu mateix, ja que fer de voluntari és deixar-te fluir en el moviment que generen els altres, com la gota fa dins l’onada. Ets tan lliure a l'arribada com quan te'n vas. Per temes d'orgaització, es fa el registre i dius els dies que estaràs i t'assignen el centre. Hi ha una gran rotació de voluntaris, i uns ensenyen els altres. Tot i així, les monges sempre estan a l'abast i amb una gran voluntat de servei, també cap a nosaltres.

Cada matí tots ens trobem a les 6 o a les 7 a la casa mare. S’esmorza frugalment el que hi ha (pa, plàtans i tè). Cada dia es fa una mini xerrada als voluntaris per organitzar la jornada, les excursions a la leproseria, temes diversos d'organització, etc. Es fa una petita pregària d’inici del dia i es canta una cançó d’agraïment als voluntaris que marxen (emocionant!). De cop, s’aixeca la persiana metàl·lica, com si es tractés d’una botiga que obre cada dia, i dotzenes de voluntaris surten al carrer per dirigir-se als seus destins (Daya Dan, Pren Dam, Kalighat, Sishu Bahvan, etc..). El somriure, l'ambient distès, les ganes de retrobar-se i començar el nou dia, fan que moment sigui una de les claus per que sigui un dia especial.

El voluntariat se sol fer de matins (8 a 12h) i de vegades també per la tarda. Qui ve amb moltes ganes de cooperar, pot trobar d’altres ONG’s, també a Calcuta, molt recomanables. Nosaltres n’hem conegut tres: Free to be Kids, New Light, Fundación Ananta.



Sudder street és un petit oasi al bell mig de Calcuta on es troben tots els voluntaris per dinar, sopar, dormir, comprar bitllets de tren, preparar escapades, trucar a casa, connectar-se a internet, etc. Un dels seus epicentres és el Raj Spanish Cafè, on fan uns més que acceptables gaspatxos, truites de patata, etc,... que apaivaguen la ‘morrinya’ als que ja fa dies que són per aquí, i d’altres que acusen problemes intestinals. Fins i tot tenen un plat ‘combo’ especial pel mal de panxa: arròs bullit amb pit de pollastre a la planxa!


L’actitud dels voluntaris, sense excepció, és ajudar-se uns als altres, compartir les experiències, les anècdotes, les escapades a Varanassi, Agra, Darjeeling, etc. Ens hem sentit molt a gust amb tots ells. Gent de Madrid, d’Oviedo, de València, catalans, ... amb qui hem compartit hores de feina com hores de lleure, han estat un bon regal que han donat vida i color a aquests dies que hem passat a Calcuta.

Solament una figura tan carismàtica com la de la Mare Teresa és capaç d’atreure gent tan diferent a canvi de res, o a canvi de tot, segons es vulgui veure. La seva força l’hem notat present moltes vegades, petita com era, però tan forta i decidida com per trencar les normes en favor dels pobres i els desvalguts, creant oasis de pau i esperança arreu del món. Hem visitat la seva tomba moltes vegades, a la planta baixa i sorollosa de la casa mare, hem llegit la seva biografia, hem vist la seva humil habitació, hem tingut la sort de conèixer a la monja més antiga de la congregació que està des dels inicis amb ella (Sister Gertrude), ... i hem vist reflectit el missatge d’amor i entrega total en totes les monges que a dia d’avui continuen les seves passes.

Davant la bona experiència que hem viscut, i tenint la sensació que marxem amb el cor ben ple i les piles carregades, us volem convidar a que tasteu una mica d'aquest camí, si és que podeu trobar la manera. Pot ser interessant venir en grup, però també es pot venir sol o sola sense problemes. Com sempre se sol dir, a l'Índia trobes el que necessites. En part, cada dia és una aventura (gens avorrida!) i alhora també plena de sorpreses, imatges, gestos, ... que sense voler t'arriben dins i et transformen una mica cada dia.
Si voleu més informació podeu visitar el web de la mare Teresa, cercar d'altres testimonis de voluntaris o contactar amb nosaltres. Calcuta us està esperant!